Quan la vaig comprar, a la primavera de 1990, la PENTAX ME super ja era una càmera antiquada. Des de que havia sortit al mercat el 1979, les reflex havien anat incorporant sofisticacions com l'autofocus i l'exposició automàtica (tenien "programes", dèiem). La ME super només tenia el mode automàtic amb prioritat a l'obertura, i l'enfocament era manual. A mi tant me feia, era una reflex i, venint de la FUJI telemètrica sense fotòmetre, era un avenç important.
La caixa era metàl·lica, d'unes mides que s'assemblen més a les de una mirrorless que a les de una reflex actual. Tenia un mode totalment mecànic que et permetia seguir fent fotos encara que et quedessis sense piles (cosa que em va passar un parell de cops estant lluny de qualsevol botiga). Era una càmera ben construïda, molt robusta, amb molt poques peces de plàstic a l'exterior; va aguantar sense cap problema catorze anys de viatges en moto, travessies en mar i caminades per la muntanya entaforada al fons de la motxilla. Les vacances familiars de 2004 van ser la seva última sortida, compartint bossa amb una digital que, en termes de qualitat d'imatge, no li arribava ni a la sola de la sabata però que amb els dubtosos arguments de la modernitat i l'economia la va acabar arraconant.
Fa poques setmanes la vaig tornar a agafar per treure-li el 50 mm f:1.7, que miraré de reutilitzar en digital. La vaig engegar, accionant primer aquell botonet blanc tan incòmode i vaig fer el gest instintiu d'enquadrar. És una càmera pes ploma, i el contacte de la seva superfície rugosa contra la galta em va transportar molts anys enrere. En mirar pel visor vaig veure que els LED indicadors de la velocitat encara s'encenien i, com aquell que agafa una bicicleta després de molt temps, vaig repetir la seqüència de gestos automatitzats que tantes vegades havia fet davant de centenars de paisatges i persones. Mà esquerra a l'anell de davant de l'objectiu i enfocament amb l'ajut del cercle central partit i la corona de microprismes del visor; índex dret al disparador, prémer fins la meitat i mesurar la llum; mà esquerra a l'anell del darrere i ajustar diafragma; prémer del tot el disparador i escoltar el típic "cataclac"; moure la palanca de càrrega amb el polze dret; mirar la part posterior de la càmera i adonar-me de que on esperava veure la foto acabada de fer només hi ha un cartronet mal retallat informant-me de que el darrer carret que vaig comprar era un KODAK Color Plus, ISO 200, de 36 fotos. Potser ens costa reconèixer-ho, però les bicicletes han canviat molt els darrers quinze anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada